Història
La Unió Esportiva Sant Andreu es configura com una de les entitats esportives més representatives i de major caire històric de Catalunya. Aquest reconeixement no només és expressat per mèrits esportius, sinó que neix de la seva composició com una organització arrelada a l’evolució del seu barri, socialment compromesa i de valors infranquejables.
El coratge, la determinació i l’esforç característics de l’entitat fan de tots qui han estat vinculats a la Unió Esportiva Sant Andreu per sempre quadribarrats.
Els orígens
L’arribada a Sant Andreu de Palomar d’una nombrosa colònia d’escocesos per treballar a la indústria de la filatura de la zona va significar la introducció del futbol al barri i els primers passos del que aviat seria l’origen de la Unió Esportiva Sant Andreu.
La pràctica d’aquest esport va anar creixent en seguidors i en importància i el gener de 1909 un grup d’andreuencs va crear el Club Z (zeta), que mesos després ja es presentava a les cròniques com l’Andreuenc Club de Futbol. Aquest club, amb alguna escissió, fusió i canvi de nom pel mig, ha tingut continuïtat i ha perviscut més de 100 anys fins als nostres dies, essent avui la Unió Esportiva Sant Andreu.
- L’Andreuenc Club de Futbol va disputar el seu primer partit oficial el 21 de novembre de 1909 al Campionat de Catalunya de Júniors guanyant 2 a 0 al Provençalenc.
L’octubre de 1911 diversos jugadors de l’Andreuenc disconformes amb la directiva van marxar i crear un altre club anomenat l’Avenç del Sport, pel suport rebut per part de l’Avenç Nacionalista Republicà. Un any després, la Federació Catalana també va patir una escissió i es va crear l’Associació de Futbol de Catalunya. L’Avenç del Sport, el Barcelona, el Badalona i el Català van crear una lliga pròpia, mentre que l’Andreuenc Club de Futbol, i la resta d’equips catalans, van seguir dins de la competició de la Federació Catalana.
El 1913 les dues entitats reguladores es van tornar a unir i van decidir reestructurar el Campionat de Catalunya. En aquest nou escenari l’Avenç del Sport jugava a Primera Categoria mentre que l’Andreuenc Club de Futbol ho feia a Segona. L’Avenç del Sport va disputar majoritàriament les competicions a Primera Categoria, arribant a guanyar-ne campionats i participant a la final dels Campions de Catalunya l’any 1921.
El 14 de juny de 1925 l’Andreuenc i l’Avenç del Sport es van tornar a fusionar amb el nom d’Unió Esportiva Sant Andreu. L’equip va competir a la Primera Categoria B fins que una nova reforma del campionat el va situar a Segona Categoria, de la qual no en va poder sortir tot i jugar tres cops l’ascens els anys 1929, 1930 i 1935.
D’aquesta època data la victòria més gran de la història de la Unió Esportiva Sant Andreu: 12 a 0 davant el Sant Sadurní d’Anoia, el 25 de novembre de 1934. Aquella tarda de diumenge, Cruz, Sesma, Sanz, Sancho, Davi, López, Piñeiro, Treviño, Blai, Morales i Úbeda van passar a la història de l’entitat.
L’inici de la Guerra Civil l’any 1936 va significar la suspensió de les competicions espanyoles, mentre que el Campionat de Catalunya va seguir de manera intermitent fins al 1938.
Competint a Segona Divisió
La dictadura del General Franco va comportar l’eliminació dels colors de la senyera i de l’escut de la samarreta de la Unió Esportiva Sant Andreu per part de la junta gestora franquista, que s’havia fet càrrec de l’entitat nomenada per la Federació Espanyola de Futbol l’any 1939.
En termes futbolístics, l’últim Campionat de Catalunya, que es va jugar la temporada 1939-40 per tal de determinar els equips que jugarien la Copa del Generalísimo, va ser una gran temporada per la Unió Esportiva Sant Andreu. L’equip va quedar primer a 6 punts del segon classificat i va ascendir a Primera Categoria B. Aquesta dinàmica positiva es va mantenir fins a la temporada 1941-42.
A la segona fase de la temporada 1941-42, la Unió Esportiva Sant Andreu va quedar penúltima i va perdre la categoria de Tercera Divisió, on jugava gràcies als seus bons resultats i fruit d’una nova remodelació del sistema de competició que s’havia produït anys abans. Des d’aleshores i fins a la temporada 1946-47, l’equip va competir a Primera Regional A.
- L’arribada de Narcís Sala a la presidència l’any 1945 va significar l’inici d’un ambiciós projecte que es va materialitzar amb l’ascens a Segona Divisió la temporada 1949-50.
La temporada 1950-51 pot considerar-se la millor de la història de la Unió Esportiva Sant Andreu: va incrementar de manera notable el nombre de socis, es van rebre donacions per arreglar l’estadi, es va configurar una bona plantilla i els resultats van acompanyar. La temporada es tancava amb una quarta posició ajustada a punts amb els equips antecessors.
Tanmateix, l’exigència econòmica per mantenir la categoria progressivament va impactar a l’entitat. Narcís Sala va dimitir i el 31 de juliol de 1952 la junta gestora presidida per Antoni Guasch va signar un acord de col·laboració amb el RCD Espanyol. L’Espanyol col·laboraria amb la part econòmica i cediria molts jugadors joves per permetre al Sant Andreu seguir a la Segona Divisió.
Contràriament però, aquell estiu el RCD Espanyol va trencar l’acord al·legant pèrdues. Sense suport econòmic es va fer impossible la permanència i el 26 de juliol de 1953 l’assemblea de socis de la Unió Esportiva Sant Andreu va decidir renunciar a la plaça i baixar a Tercera Divisió, on va romandre durant 16 temporades.
Durant aquesta llarga etapa es va produir el retorn a la presidència de Narcís Sala amb l’objectiu de recuperar la plaça a Segona Divisió, la qual es va produir a la temporada 1968-69. La massa social era tanta que es va decidir construir un nou camp de joc. Als mateixos terrenys on es trobava l’anterior, s’hi va aixecar l’actual Estadi Narcís Sala, inaugurat amb un partit contra el FC Barcelona el 19 de març de 1970.
La temporada 1976-77 va ser l’última fins al moment en la que el Sant Andreu ha jugat a Segona. En l’aspecte econòmic el club es va ressentir de fitxatges massa cars, el president Joan Coma abandonava l’entitat i José Antonio Sauqué agafava les regnes fins que se’n va fer càrrec una junta gestora. L’entitat va entrar en una etapa esportivament complicada que primer el va portar a la Segona Divisió B i després, de nou, a la Tercera Divisió a la temporada 1979-80.
Crisis econòmiques
La dècada dels anys 80 va estar marcada per una forta crisi econòmica que inevitablement impactava en la configuració de les plantilles. No va ser fins l’any 1987 quan la situació comença a revertir-se amb l’arribada a la presidència, per segona vegada, de Josep Vivancos i la col·laboració econòmica de Joan Gaspart.
No es van escatimar esforços per fer una gran plantilla, van tornar grans jugadors i es va estabilitzar la situació econòmica. Com a conseqüència, l’any 1990 es va aconseguir guanyar la lliga i obtenir l’ascens directe a la Segona Divisió B deu anys després.
Les temporades 1991-92 i 1992-93 es va fer una forta aposta per intentar ascendir a la segona gran categoria. Un pressupost de 300 milions de pessetes i jugadors com Hans, Calderé, Manolo Muñoz, Azcona, Rueda, Delmás, Abadal, Glaría, Gálvez, Villarroya, Geni, Puncho etc. van fer vibrar a la afició amb un gran futbol.
Tanmateix, en cap de les dues temporades es va poder formalitzar l’ascens i es va tornar a entrar a una forta crisi econòmica, per la qual cosa Joan Gaspart va haver de fer-se càrrec del deute per evitar l’esfondrament de l’entitat.
A la temporada 1996-97 va arribar el desastre perquè el Sant Andreu era un equip sense direcció i des del principi va situar-se a la part baixa de la classificació. Després de fallar dos cops l’assalt a la Segona Divisió l’equip tornava a Tercera set anys després i la situació encara es va agreujar més la temporada 1998-99 en baixar a Primera Catalana. La Unió Esportiva Sant Andreu no trepitjava una categoria catalana des de 1947.
La transformació
La temporada 1999-2000 es va plantejar com un punt final a la situació viscuda fins aleshores. Es va fer un equip totalment nou amb jugadors de Tercera Divisió i algun de Segona B i la Unió Esportiva Sant Andreu va recuperar la posició a Tercera.
Per la seva banda, la presidència de l’entitat era ocupada per Joan Gaspart President (2004-2011) amb l’objectiu de retornar a la Segona Divisió B. Aquesta fita es va aconseguir el 26 de juny de 2005 amb la victòria per 2 a 0 davant el Mazarrón Fútbol Club en un Narcís Sala ple fins a la bandera.
L’estiu del 2008, la Unió Esportiva Sant Andreu es convertia en Societat Anònima Esportiva (SAD) i al 2009 se celebrava el centenari de l’entitat. Aquell mateix any, per primera vegada a la història l’entitat es proclamava campiona de la Copa Catalunya, després de vèncer a les semifinals a un incipient FCB Barcelona de Josep Guardiola per 3 a 1 i guanyar la final al RCD Espanyol per 2 a 1.
La temporada 2009-10 va ser fantàstica perquè l’equip es va reforçar més i es va aconseguir la lliga de Segona Divisió B, fet que no passava des de 1992, però la fase d’ascens no va acompanyar amb victòria.
L’estiu de 2011 es produeixen canvis a la presidència de la Unió Esportiva Sant Andreu i l’assumeix Manuel Camino.
A partir de la temporada 2011-12 es va fitxar un nou tècnic, Piti Belmonte, i es va renovar la plantilla amb la incorporació de 20 jugadors, els quals van anar millorant al llarg dels mesos fins aconseguir una quarta posició. Mentre que a la temporada següent, s’aconseguia la classificació per disputar la Copa del Rei i el Sant Andreu s’alçava amb la Copa Federació Espanyola l’any 2013.
El juliol de 2014 es produeix un impàs a la presidència de l’entitat amb la venda del 96% de les accions a l’empresa Strategic Business Development XXI amb Dinorah Santa Ana Da Silva al capdavant. Mentre que a nivell esportiu es descendeix a Tercera Divisió després d’una temporada complicada al camp.
El juny de 2015 Manuel Camino compra les accions de l’entitat i torna al capdavant de la presidència de la Unió Esportiva Sant Andreu.
La temporada següent (2016/2017) comença amb un canvi a la banqueta amb l’arribada de Mikel Azparren. La Unió Esportiva Sant Andreu completa una gran temporada, de menys a més, i es queda amb la mel als llavis a quatre punts de les places de promoció d’ascens.
L’equip jugaria el playoff d’ascens la temporada següent, essent eliminat a la segona ronda al Narcís Sala contra el Castelló en un partit polèmic pel valor doble del gol fora de casa, sense haver perdut cap partit. La temporada 2018/2019, el Sant Andreu va quedar fora de la promoció per poc, però va disputar de nou els setzens de final de la Copa del Rei contra l’Atlètic de Madrid i va guanyar la segona Copa Catalunya de la seva història davant el Vilafranca.
Després de tres intents més fallits, l’anhelat ascens a la Segona Federació arribaria el 4 de juny del 2023 a l’estadi Helmántico de Salamanca, davant 15.000 seguidors locals i amb 500 andreuencs encoratjant el Sant Andreu. Havent superat el Peralada i el San Cristóbal a les dues primeres eliminatòries del playoff, els quadribarrats s’enfrontaven a un club històric. L’anada de la final va acabar amb empat a un gol al Narcís Sala, i en la tornada els gols de Genís Blasco i el juvenil David Momoh, en un partit interminable de tres hores a causa de la forta pluja i la suspensió temporal al descans, van donar un ascens èpic. La celebració al poble amb la Plaça Orfila plena com un nou van impulsar el Club fins als 3.000 socis, una xifra que feia dècades que no es veia.
En el primer any a Segona RFEF, el Sant Andreu completa la temporada espectacular i es classifica per al play-off d’ascens a Primera RFEF. Els quadribarrats caurien eliminats a la primera ronda contra el Zamora, que va accedir a la final gràcies a la millor posició classificatòria (2-0 al Narcís Sala i 2-0 al Río de la Plata). Tanmateix, la solidesa del projecte portava Xavi Molist a la renovació i l’equip mantindria el seu bloc en la segona temporada a la categoria.
La temporada 2024/2025 va ser especial, amb un bon inici de l’equip. El Sant Andreu va tornar a disputar la Copa del Rei i va eliminar el Mirandés, de Segona Divisió, al Narcís Sala (2-1). En la segona ronda, cauria davant el Betis en un gran partit dels andreuencs, perjudicats per un polèmic arbitratge (1-3). Abans d’acabar el 2024, el Sant Andreu aconseguia la golejada més gran dels derbis contra l’Europa amb un marcador històric (4-6) a la Vila de Gràcia, en un partit ajornat i que s’acabaria a porta tancada. En l’àmbit institucional, Manuel Camino anunciava el 14 de novembre la venda de la major part del seu accionariat a l’empresari japonès Taito Suzuki.
